Aquesta setmana ha estat francament estranya.
Començant dilluns amb l'aula buida, hi feia una fredor dins que no només era per a la baixada de temperatura. Faltava el caliu humà, els contactes, les rialles, qualque crit i de tant en tant algun plor.
Dimarts..., millorà, però igualment estrany ens faltaven SET infants. Hi ha algun dia que pot faltar UN infant, DOS i fins i tot TRES, però SET!, no ens havia passat cap dia. I no només dimarts, les baixes s'allargaren fins divendres.
Tal vegada fou aquests el motiu o no!, que els sorgís la necessitat de cuidar-se entre ells, fer més pinya que mai, sentir-se UN.
Així que aquesta setmana he pogut gaudir d'una sèrie de moments que han estat com un regal.
I com passa sovint a la vida, els millors moments no els veus venir, t'arriben sense esperar-los i no els vaig documentar.
El primer va ser dimecres, ens tocava PATI DE BICICLETES, ells quedaren una estona amb una altra mestra. Quan vaig arribar tenien totes les bicicletes, tricicles i patinets perfectament ordenats amb fila i girats amb les rodes cap amunt. Just veure'm em vengueren a cercar: Ei vine, vine a veure ... ESTAM JUGANT A FER DE MECÀNICS. I allà estaven tots, arreglant la nostra flota mòbil.
Dijous tinguérem un altre moment. Quan algun company se sent trist o un poc enfadat, tenim el costum de demanar-li si el podem ajudar, el què fa és demanar a un company o companya si li pot fer una abraçada. Alguns infants havien explicat els seus motius per necessitar aquest consol dels companys, ja estàvem acabant i na JULIETTE AIXECÀ LA MÀ. Digues Juliette..., La contesta fou: fa molts de dies que els meus amics no me demanen que els faci una abraçada. Automàticament, vaig veure braços alçats: en Franco, en Pau, en Luca, ... Tots necessitaven una abraçada. Curiosament, la necessitaven de na Juliette.
Aquest mateix dia, na CLAUDIA va arribar a l'escola amb cara de POMES AGRES, no li feia ganes quedar a menjador. A la rotllana ho va voler compartir amb els companys. De poc va servir que en Jaume li digués que ell també quedava, que podrien jugar junts. Ella amb les idees molt clares li digué: ja ho sé Jaume, però és que a jo no m'agrada quedar a menjador. Quan arribar l'hora de preparar-se com cada dia vaig dir: Ens preparam per anar a dinar, primer els de menjador, Juliette, Maia, Jaume, Claudia. Ella sabent que hi havia d'anar perquè a casa li havien dit es va aixecar tota resignada. Quin goig quan vaig veure que un darrere l'altre espontàniament s'aixecaven per FER-LI UNA ABRAÇADA.
DESIG QUE DIJOUS TORNEM A TENIR UN BON CALIU DINS L'AULA
AMB L'ASSISTÈNCIA DE TOTS I TOTES.
BON PONT!
