Sovint la rutina diària ens dur a fer i fer, sense adonar-nos.
El matí ens aixecam i correm correm cap a l'escola, la feina,....
Una vegada arribats seguim ràpid ràpid perquè hem de fer una activitat o l'altra.
El temps sempre se'n tira a sobre. I malauradament molts no gaudim dels moments, no els compartim entre les persones que estimam, ni ens serveixen per aprendre uns dels altres.
Al llarg d'aquesta setmana he pogut xalar d'un parell de moments, on no són les imatges que us puc mostrar les que reflecteixen els moments, sinó les paraules dels infants.
La primera és de dimarts a l'hora d'educació artística. Parlant de CASTELLS, vaig fer la proposta de treballar l'obra d'en PAUL KLEE "El Castell i el Sol".
Els presentarem l'obra, fixant-nos en els colors i les formes i com estaven col·locades aquestes formes partint de baix i una devora l'altra, com si fossin pedres d'un castell.
Durant la sessió, ells estaven engrescadíssim, amb les seves produccions, però nosaltres, les mestres, insistíem que pensassin amb l'obra i com estan col·locades les formes. No estan ni superposades ni volant, però ells seguien amb les seves produccions.
Acabat el temps, posarem en comú les seves sensacions i emocions durant la producció, ja que l'objectiu és gaudir del procés, no tant del resultat.
La majoria expressa que s'ha sentit content, fantàstic o tranquil i algú de tant en tant diu que no li ha agradat. Quina sorpresa quan en LUCA, sense pensar-ho ni un moment va dir que estava trist, perquè jo li havia mogut un paper de la seva obra. Tenia raó, era la seva obra i no tenia dret a desbaratar-li, evidentment li vaig demanar perdó.
El segon aprenentatge del dia va arribar un moment després, quan fou el torn d'en JAN.
Ell, tot i recordar clarament que per construir un castell es convenient començar de baix perquè sinó els pedres caurien, va seguir amb el seu projecte inicial sense fer cas de les recomanacions de les mestres. Al seu torn, expressà que eren papers aferrats i, per tant, no caurien i que els artistes poden fer el que volen a les seves obres.
Només em quedava, donar-li la raó.
Tal com ens proposà la Jaia Corema, jugam a defensar el Castell. Per motius organitzatius no poguérem disposar de la sala de psicomotricitat fins dimecres.
Així, quan arribar el moment el grau d'excitació era màxim.
Férem dos grups, per una banda, els cavallers del Rei Jaume II i per l'altre els cavallers del Rei Alfons. Els primers construïren el Castell amb els coixins dalt dels matalassos grans (no trobarem res més alt per representar una muntanya), el seu objectiu: defensar el seu castell i evitar a ser capturats; l'altre grup tenia l'objectiu de capturar-los. I va haver molt de crits, rialles i també alguns plors, per accidents involuntaris. Però tots tenien clar quin propòsit tenien. Així al llarg del joc vaig poder observar diferentes estratègies, alguns com en Pablo, na Salom o en Llorenç no aturaren de córrer, altres com en Nelson i en Pau empraren l'estratègia d'enfilar-se a les espatlleres per evitar que els enemics els capturassin, a qualque moment vaig veure en Marti intentant amagar-se entre els coixins i altres com en Tom, en Tommy o na Bàrbara una vegada capturats s'escapaven.
No obstant això, el més interessant va ser com a poc a poc el joc anar canviant, començant a cercar ajuda tant per defensar-se com per capturar.
Al moment de la cloenda, no podien aturar, tots sense excepció estaven orgullosos de la seva actuació. A jo no m'han agafat, he ajudat a ...., he aconseguit escapar, noltros hem agafat a......
Abans de començar els vaig remarcar que només era un JOC, i com un gran equip així hi jugaren.
Per acabar, aquest testament.
Una de les tasques que tenim els mestres és programar.
Quan arriben els infants pensam: treballarem això i allò. Per posar en marxa aquests aprenentatges sovint volen que es plantegin preguntes, formulin idees i fins i tot defensin els seus punts de vista. No sempre funciona, especialment en infants tan petits perquè ells volen i volen i d'aquí no els treus.
Idò aquests dijous a l'hora de baixar al pati plovia i no poguérem baixar, però un poc més tard s'aturà.
- Ara no plou, voleu que baixem una estona a còrrer un poc? Ells ja saben que hem d'anar tots junts, altres vegades feim dues files i tot d'una en FRANCO diu fem dues files, tots hi estan d'acord.
A un costat els que volen baixar i a l'altra els que no.
Sorpresa!, la majoria volen quedar dins l'aula a jugar amb les joguines de l'aula, només tres volen baixar, entre ells en JAN. Els altres ja diu: noltros som més, noltros som més.
Personalment, pens que les persones tenen dret a explicar el seu parer i si es dona el cas, a canviar d'opinió.
Així vaig convidar al grup minoritari a explicar els seus arguments perquè tal vegada amb els seus arguments eren capaços de fer canviar d'opinió als companys.
No puc recordar el debat paraula per paraula, però anà més o menys així:
- JAN: jo vull anar al pati, perquè hi veure en Nil i m'agrada jugar amb ell.
- Bàrbara: Jan, escolta, me sap greu, però crec que en Nil no hi serà, perquè ara no és hora de pati.
- JAN: Bé, però també m'agrada anar a córrer pel pati.
- Algú: noltros volem jugar dins la classe.
- JAN: després hi podrem jugar.
- JAUME: Jan, fa fred.
- JAN: és igual, tenim jaquetes.
- MARTÍ: quan fa molt de vent, el vent és perillós.
- JAN: però avui no fa vent com aquell dia, avui fa poc vent.
Així seguiren una estona, amb més intervencions i arguments dels dos costats, hi va haver una mica de moviment, augmentant el nombre dels que volien anar al pati, encara que no suficient per decidir que hi anàvem.
El realment important: l'argumentació, la capacitat d'escoltar-se i el respecte que es demostraren uns amb els altres.
Quin goix, quin agraïment poder gaudir de moments com aquests gràcies a ells.
Arriba divendres, moment de llevar una altra cama a la Jaia Corema, amb la ventada que feia un poc més juntets hem quedat al Hall.
Na Claudia ha estat l'afortunada.
Amb ella vos desig bon cap de setmana.
